Qüestió de responsabilitat?

Fa temps que em rondava pel cap la idea d'escriure sobre un tema tan interessant com és el de l'estirilització i exposar així el meu punt de vista.

Recentment he pogut veure una campanya que està duent a terme una associació protectora important i coneguda a Catalunya. La campanya, segons entenc, procura exposar breument els beneficis de la castració/esterilització sota l'eslògan: "Soc responsable".

En primer lloc plantejaré jo la meva opinió: no estic a favor de la castració/esterilització, i no crec que per això sigui un irresponsable. Mai he comprat un animal. Mai he criat i he tingut tant mascles com famelles sense esterilitzar tota la vida.

Actualment comparteixo la vida amb dos companys canins, un mascle i una famella (Rudy i Luna). Ambdós estan esterilitzats però cadascun per motius i en circunstàncies diferents. A Rudy el van esterilitzar fa aproximadament dos anys al sortir de la prote. No patia cap enfermetat però és el protocol que marca la llei. No sabiem la seva edad exacta però calculem uns 3 anys.

Luna la vam esterilitzar fa un any, després de patir una infecció a la matriu. Llavors tenia aproximadament 12 anys.

Rudy no puc assegurar que hagi canviat pel fet d'haver estat esterilitzat. De fet, conserva quasi intactes alguns dels comportaments impulsius que amb molta provabilitat el van portar a la protectora un dia. Però en Luna sí que vaig observar certs canvis, sobretot els primers dies i setmanes.

Va a començar a fer comportaments que ella no havia fet mai però que jo sí que havia observat en Rudy. Comportaments com el d'olorar-se el pipi després de pixar (tant a casa com al carrer). Es va fer pipi a casa uns dies.

També estava una mica més alerta i insegura al carrer. I no crec que fos degut a la ferida perquè se li va curar de seguida sense infecció ni irritació. A més era una cicatriu relativament petita.

Va ser més protectora amb certs objectes a casa respecte a Rudy, que la va respectar en tot moment (com sabent o entenent la situació per la que estava passant la seva companya).

També vaig observar algunes petites diferències en la relació amb gossos i gosses que la coneixien d'abans. Els primers contactes amb amics i amigues després de la intervenció van ser extranys i incòmodes per Luna. Tot i així no va suposar cap mena de problema.

Exposat això, que no deixa de ser la meva opinió basada en la meva experiència de ciutadà responsable, passo a comentar dos dels grans arguments que es solen sentir a favor de la castració.

En primer lloc a la mateixa campanya es parla de la disminució de la càrrega hormonal com un aspecte positiu. Però no estic segur que sigui tan bo com aparentment plantegen. Aquesta disminució d'hormones no només afecta al sistema reproductor de l'animal. Les hormones que segreguen afecten a altres parts del cos, tant físiques com emocionals.

- A nivell de salut física, us deixo aquest enllaç on es parla de com l'esterilització pot afectar a les articulacions i també pot relacionar-se amb altres enfermetats. L'article està en anglés però crec que es pot trobar en castellà en vàries webs. Enllaço aquest perquè a més permet accedir a molts estudis relacionats amb el tema.

- A nivell emocional o comportamental, aquesta disminució d'hormones pot afectar a la identitat social de l'animal. També per gestionar adequadament situacions d'estrès, o per marcar llocs interessants i deixar una informació determinada... crec que hi ha moltes raons per no fer-ho senzillament perquè desconeixem moltes més coses de les que creiem conèixer.

Adequar les nostres rutines de passeig a una gossa en zel mai m'ha semblat un problema, i ho porto fent des de que soc petit.

Simplement no se m'acudeix cap motiu "comportamental" per estar-hi a favor. Com a mínim des del meu punt de vista. Penso que aquestes "millores" que es comenten habitualment poden afectar també a altres aspectes de l'animal.

També es sol dir que és una acció per controlar la població de gossos. Intentaré ser breu. Desconec realment si les dades recolzen aquesta teoria. Sé de primera persona que cada cop hi han mes associacions protectores perquè cada cop hi han més animals abandonats. I no crec que esterilitzar els animals de les protectores sigui una bona manera de frenar-ho. Tampoc dic el contrari, en absolut. Però ningú s'ha plantejat mai que una persona que adopta un gos, està prou sensibilitzada amb el tema?

No ho sé, potser només se m'ha acudit a mi. Però trobo molt injust que jo, com a ciutadà conscienciat  i amant dels animals que vaig a adoptar-ne un, resulta que no me'l puc emportar "sencer" perquè algú altre ha decidit abandonar-lo abans. No ho trobeu una mica absurd?

Què tal si li donem una volta?

En realitat crec que una mesura tan radical com és la d'esterilitzar "indiscriminadament" a tots els animals que entren a les nostres protectores ens hauria de fer reflexionar seriosament i potser enfocar la situació de forma diferent.

Entenc que les superpoblades protectores del nostre país estiguin molt sensibilitzades amb el fet d'haver de posar remei a la seva situació i per això entenc també que aquest és potser un tema una mica tabú.

Crec que les protectores fan molt bona feina i habitualment amb molt pocs recursos, però això precisament és el que més ajuda a les administracions que deleguen en elles tota la responsabilitat.

Al cap i a la fi, la tasca que fan les associacions protectores és una tasca que hauria de cobrir l'Estat de manera íntegra i assumir que la seva societat té un problema seriós. Serà llavors quan potser es plantegi enfocar la situació de manera diferent i tractar realment de solucionar el problema d'arrel enlloc de passar la responsabilitat a la ciutadania sensibilitzada i oferir-li subvencions miserables aprofintant-se de la bona fe. S'ha de legislar d'una forma diferent, cert, però sobretot s'ha de conscienciar a la gent. I això no només ho haurien de fer les protes, no. Entre tots hem d'educar a les generacions d'una altra forma. Sensibilitzar-les.

En fi, havia promés exposar algun motiu que em fes estar a favor de l'esterilització, i no podia ser un altre que el que em va fer prendre la decisió d'esterilitzar a Luna. Un motiu REAL de pes. No em valen esterilitzacions "preventives" ni similars. Tampoc ho compro com a mesura de control. Ho sento.

Salut!

Dos claves para mejorar los paseos

Para hablar de los paseos sin extenderme mucho he decidido resumirlo todo en dos grandes puntos. Cada uno de ellos abarca un sinfín de matices de los cuales hablaré en otras entradas más específicas, pero creo que se entenderá mi punto de vista aún sin entrar mucho en materia.

Como acompañantes quizá deberíamos plantearnos el paseo de un modo distinto. Creo que deberíamos ver en él una actividad agradable, de conocimiento y crecimiento individual y social para nuestro compañero. Si empezamos a verlo como tal, creo que tenemos dos grandes deberes que hacer. En primer lugar gestionar el entorno y en segundo lugar, ser un buen compañero de paseo.

Y cuando digo gestionar el entorno me refiero exactamente a eso. A grandes rasgos nosotros podemos elegir el lugar, la zona, la ruta que haremos. Planeamos antes de salir y a eso justamente apelo en este punto. Si lo planteamos adecuadamente, la ruta, la zona, el parque... el paseo puede llegar a ser una actividad estupenda y enriquecedora para todos. Para ello unos consejillos:

- Debemos buscar sitios en los que el perro pueda ir sin correa e interactuar libremente con el entorno. Y como entorno también me refiero a otros perros, obviamente. A poder ser, cuanto más natural sea el entorno mejor. Los olores y estímulos naturales así como los espacios son siempre más apropiados (bajo mi punto de vista).

- También deberíamos habituarnos a actuar más sobre el entorno y menos sobre el animal. Es decir, planteemos la situación de manera que no tengamos que intervenir directamente sobre el perro. Nuestros movimientos e indicaciones puntuales deberían ser suficientes para gestionar cualquier situación. Pocas cosas justifican una intervención directa sobre el.

Para lo segundo, para ser un buen compañero de paseo creo que deberíamos plantearnos ciertas cosas. Una vez hemos elegido la ruta o la zona, durante el paseo podemos hacer muchas cosas y dejar de hacer muchas otras para ser realmente un buen compañero. Un compañero que permita y acompañe (valga la redundancia) el aprendizaje individual y social. Que acompañe el crecimiento individual. Para ello mis consejos son:

- Elige una buena indumentaria.

Quizá resulte muy evidente pero nunca está de más recordar que la correa debería ser de unos tres metros de longitud, no de las extensibles tipo flexy. Y que si el animal va a ir atado en algún momento del paseo le coloquemos un arnés en lugar de un collar. A poder ser, el arnés que sea de los que se sujetan por el pecho y por la panza como este de la imagen de la derecha.

- Deja de hablar tanto con la voz. 

Tal cual suena. Muchas cosas de las que le dices durante el paseo son distracciones para tu perro. A menudo incoherencias y de vez en cuando, cosas coherentes que ya le has comunicado previamente con un gesto corporal casi inconsciente. Reflexiona y piensa cuánto le hablas durante el paseo y seguro que encontrarás muchas situaciones en las que la voz sobra.

- Propón en lugar de exigir. 

La mayoría de veces que usamos la voz es para exigir. Como planteo dejar de usar la voz como primer paso, quien lo ponga en práctica descubrirá por sí mismo el fantástico arte de proponer. Es un ejercicio muy recomendable de poner en práctica y quizá no sólo para con los perros.

- Respeta las decisiones que tome tu perro.

Ya hemos decidido la zona, la hora y el rato aproximado que estaremos. No estaría de más que tengamos en cuenta este punto y no lo perdamos de vista. Respetar las decisiones que tome no implica aceptarlas sin más. Los que hayan puesto en práctica los dos consejos anteriores sabrán de lo que les hablo.

- Gestiona bien las distancias.

Tanto si el paseo es con correa como si es sin ella, debemos tener en cuenta este punto. Obviamente las distancias serán distintas si nuestro perro va suelto a si va atado. Pero en ambos casos saber gestionar las distancias es vital.

Mi consejo quizá vaya más dirigido a los paseos sin correa porque a menudo son paseos en los que los propietarios "desconectan" de sus perros. No es eso lo que yo propongo. Yo creo que aún yendo sueltos, los perros van paseando con su humano de referencia. La distancia a la que lo haga, las distracciones, el empeño que ponga... todo son factores que influyen. Pero saber parar cuando él para, saber respetar los momentos en los que hacen sus necesidades a una distancia apropiada, sin apurarle mientras nos alejamos ni incomodarle esperando con la bolsita pegada al culo, es algo que repercutirá muy positivamente en el paseo y en vuestra relación.

Como he dicho, esto es un gran resumen. En adelante hablaré más detenidamente de algunas de las cosas que he comentado.

Salud!!

Novetats a la web-shop!

No deixeu de fer una ullada de tant en tant a la tenda online de DVB. Continuem treballant i anem penjant nous articles amb nous dissenys que tracten de plasmar la nostra manera d'entendre la vida en general i l'educació canina en particular.

Us deixo aquí l'enllaç a la web

DogVille Beach Shop

Aqui teniu un avenç del que podreu trobar.

Perquè a DVB creiem que la millor manera de passejar amb els nostres companys és, sens dubte sense corretja hem pensat que estaria bé expressar-ho d'aquesta manera.

Per una societat una mica més lliure per tots i per totes!

Salut!

el descanso

Una de mis actividades actividades favoritas es el descanso. Puede parecer contradictorio ya que a priori el descanso en sí no parece ser una actividad precisamente, pero los que tenemos la suerte de compartir nuestras vidas con perros sabemos que el descanso es algo más que el cese temporal de una actividad física y mental.

Esto no es nada nuevo y no me habria planteado escribir este post de no ser por algo que escuché esta semana en un programa de radio. Era un programa matinal y estaban hablando de anécdotas de mascotas (creo recordar). El caso es que una oyente llamó para decir que no recomendaba en absoluto que personas y perros durmieran juntos por diversos motivos, de los cuales no llegó a hablar pero si destacó el tema higiénico. No matizó mucho más y se limitó a comentar que como educadora canina le dice a todos sus clientes que procuren mantener a sus perros "en el papel de perros" y que no los "humanicen" tanto.

Hace mucho tiempo que decidí tomarme estas cosas con filosofía pero una parte de mí sigue pensando que es poco apropiado que se digan este tipo de cosas en medios de comunicación de gran alcance (este programa es uno de los morning show más escuchados de España).

Así que en respuesta a este tipo de cosas, hago este post donde hago público mi punto de vista que, como educador canino pero sobretodo como persona que comparte su vida con dos perros, dista mucho del punto de vista que comentó la oyente del programa,

Aprovecho la foto que acompaña el post para ilustrar mis razones ya que considero que es una de las fotos más bonitas que tengo con Luna. Y no lo digo por la calidad de la foto ni por la composición ni nada por el estilo. Lo digo por lo que significa. Por el momento tan agradable que retrata y por ser una imagen ya icónica en lo que es mi relación con mi "Rubia."

En esta ampliación se puede apreciar mejor lo especial del momento. Sin llegar a estar profundamente dormidos, ambos disfrutamos de un agradable reposo.

Compartir descanso fortalece, y de qué manera, los lazos de confianza en una relación. Permite conocernos mejor y refuerzan el vínculo afectivo y social.

Los perros son animales que disfrutan del contacto, pero a menudo los primates humanos interpretamos eso a nuestra forma y pensamos que la única forma de contacto que existe son las caricias. Ellos no suelen desperdiciar unas buenas caricias o un buen masaje. Pero eso no quiere decir que sea la única ni la mejor forma. Permitir que descansen junto a nosotros, mientras leemos un libro, vemos la tele o mientras hacemos la siesta, no sólo es un hábito sano para nuestra convivencia sino que también puede llegar a ser algo bueno para nuestra salud (física y mental).

Lejos de lo que opinaba la oyente del programa, yo estoy convencido que nuestra salud se ve mejorada cuando compartimos este tipo de situaciones con nuestros compañeros peludos. No voy a meterme en bactereología ni microbiología porque no es mi campo, pero tampoco voy a renunciar al privilegio de compartir momentos tan especiales como el que retrata la foto por el miedo "a infectarme" de algo.

De hecho, mi experiencia personal es prácticamente opuesta. Obviamente es un caso particular y no querria que esto se convirtiera en norma a aplicar por el lector. Pero sea por la razón que sea, la cuestión es que alrededor de los 15 años el alergólogo, tras hacer las correspondientes pruebas y comprobaciones en mi brazo, me comunicó que era alérgico a los ácaros y que debía evitar el contacto con peluches y mascotas.

Quizá como la reacción alérgica de mi cuerpo nunca fue muy exagerada no me lo tomé muy en serio. Por los peluches no había problema, sólo tenía uno y además era de "pelo corto". Pero lo de las mascotas no lo llevé tan bien y decidí hacer vida normal con mi entonces compañera perruna Kitty.

A los pocos años de eso llegó Luna, que por juventud y carácter invitaba constantemente a acariciarla, a jugar con ella. Quizá el primer recuerdo que tengo de Luna es el hecho de que daba muchos besos. Aprovechaba cualquier momento para darte besitos por las manos. 

Bueno, a lo que iba. Que de alguna forma el hecho de permitir el contacto con Kity, con Luna, Kora y ahora con Rudy no solo no han empeorado mi alergia, sino que podría aventurarme a decir que me han ayudado a "luchar" contra aquello que amenazaba mi sistema inmunológico.

Como digo no pretendo demostrar que han mejorado mi salud física (la mental estoy convencido que sí lo han hecho, pero eso da para otro post xD). Lo que vengo a deciros es que no os dejéis llevar por ciertos "consejos" que se oyen aún hoy en día. Da igual que lo diga un "experto/a". Da igual que lo digan en la tele, en la radio o en Internet. Incluso no os creáis lo que digo yo. Cuestionarlo todo y comprobar vosotros/as mismos/as para sacar vuestras propias conclusiones. 

De ahí surgen blogs como éste. Que sin pretender fabricar dogmas, procuramos dar un punto de vista particular sobre algo y aprovechar la inmensidad de las redes para hacer llegar esa opinión a todo el que tenga inquietud sobre un tema concreto.

En fín, que hacía tiempo que quería escribir sobre el descanso. Probablemente vuelva a hablar de ello más adelante, pero aprovecho (y aprovecharé) también la experiencia del DVB Challenge para explicaros la importancia de poder descansar bien para, simplemente, ser como queramos ser ;)

Hasta pronto!!!

Primeres sensacions

Rescatant la bici.

Després de molt temps sense tocar la bici, tocava posar-se en marxa. En primer lloc, havia de treure tots els trastos que he anat acumulant al garatge i que m'impedien arribar a la bici. Un cop "rescatada", havia de treure la pols acumulada en aquest temps i comprovar en quin estat estava la bici. Sorprenentment,conforme anava retirant pols anava descobrint la bici en molt bones condicions. Aparentment la bici estava perfecta, però em preocupava sobretot l'estat dels engranatges, dels plats, dels pinyons i de la cadena. Tant de temps sense rodar podien haver passat factura a alguna peça. Aixecant la roda del darrera amb l'ajuda d'un cavallet vaig fer anar els pedals i suament vaig anar passant per tots els engranatges, per totes les combinacions de plats i pinyons. Òbviament es notava la manca de lubricant però tot i així passava sense gaire esforç per totes les marxes.

Un cop netejada i lubricada la zona, vaig fer una ullada als frens. Ambdós responien de manera eficaç i per últim vaig fer un cop d'ull a la part davantera, la suspensió. Tot semblava estar correcte, cal assenyalar que jo no soc cap expert en mecànica de bicis, i vaig decidir provar la bici sobre el terreny.

Vaig fer una sortideta urbana de 2kms sense allunyar-me gaire de DVB per si fallava qualsevol cosa. Però no va ser així. La prova va resultar molt satisfactòria.

Sortida a la muntanya.

El segon dia ja sabia com responia la bicicleta per zona urbana i com el resultat va ser tant bo, vaig decidir provar-la per una zona de muntanya. Vaig sortir cap a una zona on vaig sovint a passejar amb el Rudy i la Luna. Conec perfectament aquells camins i sé que no son dificils de recòrrer en bici.

Una sortida de poc més de 5kms divertida i no gaire exigent. Em vaig permetre el luxe de pujar dos cops per un camí que en principi pensava que no seria capaç.

En definitiva, un regust molt bo de la sortida. Molt divertida i amb una baixada final que animava a fer salts sense cap mena de perill.

Un cop a casa, rentada de bici, comprovació dels engranatges i cargols que han patit moviment i sotracs i cap a la dutxa! La Luna i el Rudy m'esperan per anar a passejar! :)

Primera ruta.

Les coses havien anat tan bé que em veig animat per fer una ruta curta. Com jo no en conec gaires, em vaig posar en contacte amb un amic que surt amb la bici sovint per la zona i em va proposar fer una ruta molt senzilla, partint des de casa meva i acabant per la zona de Clariana. Em vaig veure amb cor i un altre amic es va animar també. Sortiriem els tres plegats de DVB.

L'inici de la ruta per sortir de Cunit es va fer més dura del que m'esperava, però vaig superar la situació sense gaires problemes (tot i que Jaime anava uns metres més endavant i sense fent la meitat d'esforç que jo) i un cop abandonada la zona urbana ens vam endinsar per camins de muntanya. El Jaime coneixia la ruta, l'ha fet varies vegades i en versions més llargues i complicades. La nostra ruta era senzilla i curta. Tot i això, era una pujada constant des del moment en que trepitges terra. Poc a poc la pujada es va fent més dura fins arribar a un tram final molt dur i on personalment em vaig rendir i vaig posar peu a terra per acabar els últims metres.

Tot i això, estava molt orgullós d'haver pogut pujar a un ritme relativament constant. Vaig intentar seguir el ritme que marcava el Jaime, que va anar davant toooota la ruta tractant de marcar un ritme que ens fos assequible a mi i al Victor.

Finalment, un cop vam estar els tres a dalt, vam veure com marxava el sol des d'un puntr privilegiat a la vora del Parc Natural del Foix i vam tornar a baixar pel mateix camí que haviem pujat. Se'ns feia fosc i el temps jugava un paper important en la baixada, però a la vegada la precaució per la cada cop més escassa llum et feia anar més lent cada minut que passava.

Vam sortir de la muntanya amb els ultims rajos de Sol i vam tornar cap a DVB. En qüestió de minuts estàvem a casa. De pujada vam trigar al voltant de 40 minuts. De baixada uns 10 aproximadament. 

La ruta havia anat molt bé. Les sensacions eren molt bones i no em sentia les cames molt fatigades. Després dels deguts "rituals" de revisió i dutxa, vaig sortir a caminar amb el Rudy i la Luna per la platja. Vam fer uns 3kms de passeig relaxant. Em vaig endur el berenar: unes pastes de xocolata que em porten de Soria i que m'encanten i un plàtan.

A dia d'avuí, passats dos dies, no he patit agulletes. He pogut fer vida completament normal sense patir cap mena de conseqüencia i això és el que m'anima a pensar que el DVB Challenge no només és assolible, sinó que crec que podré gaudir molt de les rutes i dels entorns que visitaré! :)

Salut i fins aviat!

cap al DVB Challenge!!!

Amb la entrada del nou any nous projectes es divisen a l'horitzó de DVB. Continuarem treballant com hem fet sempre, tractant d'oferir a qui ens vulgui escoltar la oportunitat d'enfocar l'educació canina d'una manera particular i a la vegada i sobretot, tractant de difondre un missatge de respecte allà on anem.

I és gràcies a aquest últim punt que neix un nou repte pel 2016. El DVB Challenge.

En aquest repte personal m'he marcat recòrrer 100km en 5 dies combinant dos de les meves aficions: la bici i passejar a peu per la muntanya.

Sé que a priori pot no semblar gaire, ja que equival a fer 20kms al dia, pero creieu-me que tractant-se de mi, és molt. No estic gens en forma i abans de plantejar-me recòrrer cap distància necessito un mínim d'entrenament.

I aqui és on m'agradaria fer un petit incís. Les condicions en les que penso recòrrer la distància es basen en la "normalitat". És a dir, no estic parlant de fer una dieta concreta i específica per millorar el meu rendiment ni cap entrenament exigent.

Tractaré básicament de no castigar-me el cos, de no forçar i no fer-me mal perquè el propòsit principal d'aquest repte és gaudir de l'entorn que visitaré. De vegades gaudiré en companyia de Rudy i de Luna (quan faci les etapes a peu) i de vegades gaudiré sol anant per camins en la bici.

Si sóc capaç de finalitzar aquest repte en bones condicions, l'any que ve potser amplio les distàncies. Ja es veurà.

De moment puc dir que les ubicacions escollides per aquest any son molt especials per mi. Son llocs que fa molts anys que vull visitar i que per un motiu o un altre, tenen punts d'interès en forma de llegendes i "misteri".

En prmer lloc partiré de casa i farem una etapa en bici d'aproximadament 30km per les muntanyes que ens envolten.

El segon dia em traslladaré cap a Pratdip. Pratdip és una localitat de la provincia de Tarragona. Allà farem un total de 3 etapes, 2 a peu i 1 en bici. Visitaré l'entorn màgic de la zona i tractaré d'esbrinar si les llegendes de gossos silvestres anomenats dips poden tenir algun sentit. Luna i Rudy m'acompanyaran en les dues etapes a peu i gaudirem de la Natura plegats.

Farem nit a Pratdip i les tres etapes les dividirem els dos dies.

Un cop finalirtzada la quarta etapa a Pratdip, acabarem la jornada fent un tomb relaxant i tornarem cap a casa a sopar i descansar.

La cinquena etapa em portarà a visitar una zona privilegiada com és el Parc Natural del Garraf. Farem una ruta en bici per la zona, tractarem de visitar el Monasteri Budista del Garraf i aprofitant la benentesa, procurarem treure'n de tot plegat un aprenentatge.

La sisena etapa tindrà lloc a Montserrat. No cal dir gaire sobre la zona, l'entorn, la màgia que envolta la muntanya o la serralada més simbòlica i extranya que conec. Farem una ruta a peu amb Luna i Rudy per conèixer una mica millor la "muntanya serrada".

Per finalitzar faré una última etapa en bici per les muntanyes de Cunit i acabaré novament on vaig començar, a DVB.

Tot aixó anirà acompanyat de la deguda narració al blog amb il·lustracions fotogràfiques i descripció de l'aventura.

Però això tindrà lloc a l'agost, ja que és quan tinc vacances i quan puc disposar de 5 dies consecutius per mi. Fins llavors, aniré entrenant per agafar millor forma i poc a poc veurem si arribaré a l'estiu amb bones perspectives o no.

Sigui com sigui, el repte final no és gaire difícil d'assolir: gaudir de la Natura, gaudir d'entorns naturals i també aprendre.

No cal dir que si algú vol acompanyar-me en algun tram o etapa serà benvingut/da!! Només cal tenir ganes de passar una bona estona en bici o a peu :)

Salut i fins aviat!!

DogVille Beach obre una nova finestra!

Doncs sí! Estic molt content de poder oferir una sèrie de productes a la nova web shop que estrenem. Productes, òbviament, relacionats amb la manera d'entendre les coses que tenim a DVB.

De moment no hi tenim una gran varietat d'articles, pero en tenim un del que estem molt orgullosos: el llibre Valors i principis de l'educació canina.

Un llibret imprescindible per a qualsevol amant dels animals i que el considero el nostre article estrella, ja que gran part de la filosofia de vida que tenim a DVB està basada en els mateixos valors i principis que el Jordi, l'Albert i el Nico ens plantegen en aquesta obra.
Us deixo l'enllaç a la web, no deixeu de fer-li una ullada de tant en tant :)

salut!